El cap de setmana passat tenia convidats: la meva cunyada i la seva parella, els dos de fora del Penedès, venien a passar el dia amb la canalla. Com a amfitrió, se’m va encarregar buscar un restaurant a Vilafranca que tingués alguna zona de joc a prop perquè la mainada es distragués mentre els grans allargàvem la sobretaula; una tasca aparentment senzilla… O això pensava. No és que Vilafranca sigui famosa per tenir els millors parcs infantils, però creia que trobaria algun restaurant dels que freqüento amb una placeta al davant on els petits poguessin jugar.
La meva sorpresa va ser trobar-me descartant gairebé tots els llocs de preferència. Més enllà dels locals que no tenen cap espai per la mainada a prop, els que em venien al cap presentaven gairebé sempre dos problemes. O bé calia que els nens travessessin alguna carretera —com passa, per exemple, a la rambla de la Girada o a la plaça del Pedró— o tenien els espais per la quitxalla massa lluny o amagats de la vista —com als parcs de Llevant, de St. Julià o del Tívoli. Per sort, al final vam trobar una solució i vam poder dinar.
Aquesta situació em va portar a plantejar-me fins a quin punt Vilafranca dedica a la canalla tota l’atenció que mereix. Quan hem dissenyat els espais públics els hem tingut prou en compte? Vilafranca aposta prou per les famílies i pels infants? Crec que ens ho hem de qüestionar. Feu aquest exercici els dies vinents: quan camineu pel carrer, mireu amb ulls de criatura el que us envolta. No de la criatura que éreu fa uns anys, sinó com si ho fóssiu ara. Els carrers els són prou amables i segurs? Jo em recordo jugant com un boig amb els meus germans a la plaça Penedès, corrent per la gespa, però ara hi veig una plaça àrida on predomina el ciment, el ferro i la pols, que només convida a vorejar-la. Aquest és només un exemple d’un espai que és concorregut per la seva localització, no per ser el millor parc infantil de la ciutat. I com aquest, tants altres.
Aquesta reflexió la podem fer extensible a totes les facetes de la vida pública, més enllà de l’urbanisme. És important que ens plantegem per quin model de ciutat apostem i que no ens quedem en frases boniques. Si realment apostem perquè la gent pugui desenvolupar el seu projecte de vida a la vila, cal que posem a la canalla al centre.
Si t’ha interessat aquest tema, potser t’interessarà llegir sobre la proposta de convertir la rambla de Nostra Senyora en un espai verd només per vianants.
